Fotografia de Cristina Arjonilla
Dibuix fet per Nara Casassas Cruz
Una de les meves passions són els infants. Però el llenguatge que millor se’m dona a l’hora de comunicar-me amb ells és el dels adults. El projecte La Serratosa ha estat inspirat per a moltes persones. Una d’elles és Clément Mathieu, personatge de ficció de la pel·lícula els nens del cor. Un professor a l’atur que passa a ser cuidador d’una colla de nens desemparats que viuen en un orfenat. Una de les cançons suposadament compostes per aquest professor, Vois Sur Ton Chemin, expressa de manera molt clara, el motor que impulsa el projecte de La Serratosa:
El projecte terapèutic de La Serratosa sorgeix a partir d’un desig d’acompanyar a tots aquells infants que ja són adults, però que, d’alguna manera, continuen vivint en orfenats emocionals interns. Desterrats i en soledat. Un procés personal pot veure’s també des d’aquest punt de vista; donar llum i escalfor a aquest nen o aquesta nena, que, en algun moment, es va quedar oblidat/a.
En la trajectòria de tots aquests anys he conegut a molts nens i nenes en cossos de persones adultes a qui he intentat ajudar d’alguna manera a sentir-se vistos/es i a poder-se expressar. Us presento algun/a d’ells/es.
Veig en el teu camí
nens oblidats, perduts.
Dona’ls-hi la mà
per guiar-los
a un altre demà.
Escolta enmig de la nit
la onada d’esperança
ganes de viure
camí de glòria.
Alegries infantils,
oblidades i esborrades massa ràpid.
Una llum dorada brilla eternament
al final del camí.
Escolta enmig de la nit
la onada d’esperança
ganes de viure
camí de glòria.
Veig en el teu camí
nens oblidats, perduts.
Dona’ls-hi la mà
per guiar-los
a un altre demà.
Escolta enmig de la nit
la onada d’esperança
ganes de viure
camí de glòria.
La Sandra és una nena riallera, que ha après a caminar mentre ballava. Ella és talment com un globus movent-se pels carrers del seu poble. A casa seva hi ha molta gent i moltes vegades, crits. Quan això passa, els adults que hi ha no tenen temps ni força per a veure la seva por. I ella se’n va a la seva habitació, es posa al llit, es tapa amb els llençols i es queda allà, sola, molta estona, fins que a fora, sembla que el soroll s’apaga. Quan surt es continua sentint una mica sola a tot arreu.
Dibuix fet per Carla Nuñez
Dibuix fet per Elsa Nuñez
En Pau és un nen que s’ha acostumat a jugar sol. Somia i li agrada fer petits altars amb figures d’altres mons. Com petits santuaris egipcis que l’ajuden a sentir-se menys sol. A les nits, a vegades, la seva mare li truca a la porta i es posa al seu llit sense demanar-li si ell vol. I un cop al llit, la mare, plora tant, que ell es converteix en una esponja.
L’Estrella és una nena que, abans que aprengui a riure, se li mor el pare. I quan aprèn a fer-ho, mesos després, sempre, en aquella rialla, hi falta el seu pare.
Dibuix fet per la Nara Casassas Cruz
L’Eva juga amb la bicicleta durant el dia. I a les nits, des de la seva habitació, escolta com el seu pare fa mal a la seva mare mentre l’estima. I allà, tapant-se amb el coixí, per a no sentir els crits, es promet que mai més estimarà a ningú perquè no li facin mal.
Acaba de néixer i se li dispara la bilirubina. I el posen a una incubadora quinze dies. Quinze dies en què ell aprèn a no tenir allò que necessita: l’escalfor i el contacte de la mare. I és tan gran el buit que sent que el cos es congela. És pura supervivència; si no tinc és millor no sentir el neguit de necessitar. S’acostuma a anar sol als llocs, i tanca totes les portes de dintre amb pany i clau.
La Núria té set anys. Al matí s’han endut el pare a l’hospital. Tot anirà bé, l’hi han dit. A la tarda, mentre juga a nines, escolta com arriba l’ambulància. Contenta baixa per les escales. «Papa!». Obren les portes del darrere de l’ambulància i es queda glaçada. El seu pare ja no hi és. Només apareix un tros de carn sense vida. Se l’emporten i la veïna li diu que estigui tranquil·la, que ara el curaran. Des d’aquell moment mai més ningú li parla del pare, però a l’hora de parar taula li diuen que agafi dos coberts menys. I aquell pare es converteix en un fantasma en forma de nus a la gola i al pit.
La Serratosa és una casa de tres plantes que està a les Masies de Voltregà. Apareix citada en documents del segle XIV però segurament la precedeix una llarga història.
© 2024 La Serratosa – Tots els drets reservats – Informació legal i polítiques