La mirada dels nostres pares durant la primera infància actua com a fixador, com a conglomerat a través del qual em puc sentir a mi, el meu cos i sentir-me a casa quan estic amb mi. Una mirada que ajuda a desenvolupar els teixits de la musculatura i dels ossos. Quan aquesta mirada no hi és, tot acaba creixent deslligat entre si, sense fermesa ni solidesa.
Sembla estrany oi? Un/a nen/a durant els primers anys de vida no té la capacitat de veure’s a si mateix/a. Només es pot veure a través de la mirada dels seus pares; allò que aquells ulls li retornen rebota en ell/a com un mirall. El/la nen/a veu de si només allò que els seus pares poden veure. Quan més mirada hi ha més sòlid se sent aquell infant, perquè aquella és una mirada ciment.
Aquest és potser el drama més gran amb el que ens trobem com a persones adultes. Els nostres pares ens han estimat però degut a la seva història -a la seva motxilla biogràfica- , els seus punts cecs, a les seves presses i urgències, no es van aturar a mirar molts aspectes d’allò que érem. I quan això passa perpetuem la falta de la seva mirada en nosaltres, no veient tot allò que som i sentint-nos una mica orfes i una mica desterrats/es dins el nostre cos. La prova de tot això és que en l’edat adulta no ens sentim segurs/es en nosaltres, no ens podem auto regular en un terreny que s’esquerda per totes bandes i busquem sempre o quasi sempre salvar-nos a fora, intentant buscar salvavides per tot i en tot: relacions, feina…Però quan allò que fem -o aquells/es amb qui ens relacionem- es converteixen en salvavides, la urgència i la precarietat ho acaba esmicolant entre les mans: ansietat, dependències… Perquè res del que fem acaba sent lliure sinó un intent desesperat per auto regular-nos.
La meva proposta és aprendre a retornar aquesta mirada cap a nosaltres. Acostumar el cervell a posar l’atenció en les sensacions del cos. Quan fem això d’alguna manera li estem dient que aquest espai intern és important i ell, poc a poc, hi va aportant més atenció i més neurones. I el treball emocional més profund es converteix així en anar construint un espai intern prou ferm perquè poc a poc poguem aprendre-hi a posar algun dels dos peus i salvar-nos a dintre, no a fora.