Auto regulació emocional

Hem après a desconnectar-nos de la vida. A poc a poc, amb l’acumulació de les nostres experiències vitals, hem après a gestionar les situacions de vulnerabilitat a través de mecanismes de supervivència, que ens han servit en el seu moment, però que en l’actualitat ens impedeixen connectar tant amb nosaltres com amb la vida que ens envolta d’una manera més íntima, més profunda.

Per a poder fer un gir significatiu en tot això és molt important comprendre com ens hem estructurat des de la infància pel que fa al sistema nerviós autònom. Si recordeu bé el que ens explicaven a l’escola sabreu que el sistema simpàtic és la branca del sistema autònom que s’activa quan el nostre organisme de manera inconscient percep que hi ha algun perill: les pupil·les es dilaten, el cor bombeja més sang per tal que la musculatura es pugui activar per córrer i, entre altres coses, les funcions del nostre cos que no són necessàries per a la supervivència, són desateses: la digestió, la sexualitat o la creativitat entre d’altres. Per contra, quan el nostre organisme percep que estem en una situació de seguretat, totes les funcions corporals tornen a la seva posició de partida. I així ens autoregulem. O no. Perquè això que en els animals pot semblar tan senzill, en els éssers humans, com animals neuròtics, tot es complica. A causa de les nostres experiències de vida, hem fixat internament com a perilloses situacions que per si mateixes no ho són: estar al sofà sense fer res i sentir que perdo el temps, estar davant d’un grup de gent o parlar en públic.

La teoria Polivagal, que apareix a la dècada dels 90, a més, ens aporta un grau més de complexitat i llum a l’hora d’entendre com funciona el sistema nerviós autònom en l’ésser humà. Aquesta teoria ens diu que en els mamífers, el sistema autònom és una mica més complex. Ho explicaré amb un exemple ja bastant usat; la gasela i el lleó.

Imagineu-vos a una gasela, pasturant tranquil·lament per a la sabana africana. Imagineu-vos també, que de sobte, per a l’horitzó hi observa un lleó. El mateix rei de la Selva, acostant-se perillosament! Què li passarà a la Gasela? Doncs que se li activarà el sistema simpàtic. I com intentarà autoregular-se? Buscant a la seva manada. Si troba la seva manada, el sistema parasimpàtic agafarà les regnes de nou. I si no troba a la manada i de sobte és conscient que està sola davant del perill? Doncs que mantindrà el simpàtic activant el mode fugida/lluita. En aquest cas evidentment fugirà perquè si es posa en pla Kungfu, amb una queixalada el lleó en tindrà prou per deixar-ne només els ossos. Si aconsegueix escapar, aconseguirà també, tornar al parasimpàtic, per fi. I si el lleó l’atrapa? Doncs l’organisme de la gasela encara tindrà un últim recurs per tal de buscar la supervivència; es farà la morta entre les dents del lleó. Hi ha animals que no es volen menjar animals que ja estan morts.

A causa de les mancances de la nostra història personal, hem tingut la sensació que la nostra manada, a vegades no hi era. O que si hi era, en molts moments no ens acollia. Això ha fet que anéssim elaborant mecanismes de supervivència (fugida/lluita o el congelament) en molts moments en els quals hauríem pogut estar en connexió amb els altres i amb nosaltres. Els mecanismes de supervivència ens desconnecten de la vida i de nosaltres: pensaments recurrents, mirar el mòbil, menjar compulsivament… Prendre consciència d’això és important a l’hora de començar a observar en quines situacions podem aprendre a connectar-nos de nou.