METÀFORES
Són metàfores utilitzades durant tots aquests anys a teràpia. Imatges que ajuden a posar llum d’alguna manera en el mateix procés. Per aquesta cosa que les imatges valen més que mil paraules.
Fotografia de Cristina Arjonilla
El pròxim graó
Gairebé sempre tenim amagat a les golfes de la nostra veu interior un ideal secret de com haurien de ser les coses. Segurament no el mirem cara a cara però està allà. És una veu interior que ens recorda sense ni adonar-nos-en, quan ens falta per assolir-lo o que mai, res del que fem, és suficient. Com amb tantes coses que portem a dins, és bo posar-li cara a aquest ideal. Posar-lo sobre la taula i mirar-lo bé. I comprendre que ell no té res a veure amb la realitat. Si fem aquesta distinció podrem donar valor a tot el que tenim i començar a buscar un objectiu més real i gentil amb nosaltres mateixos/es. El pròxim graó. Davant de tal situació o objectiu, quin és el pròxim graó? Quin és el pròxim pas realista a partir del qual començar a pujar l’escala? Els graons són més assumibles que els ideals. I s’adapten millor als nostres passos.
La visió d’àguila
És útil i necessari, de tant en tant, fer una parada en el camí i contextualitzar-nos; veure d’on venim i cap on anem. Poder mirar les coses des de la distància per valorar-les millor. A un pam tot és borrós. Si no fem aquesta parada correm el perill de prendre conclusions injustes i poc reals. Puc veure les dificultats que tinc en cert àmbit de la meva vida, però si puc visualitzar com estava fa dos anys, la podré valorar millor sense maltractar-me. En altres ocasions, quan hi ha boira, quan res té sentit, puc recordar cap on vaig -i sobretot d’on vinc-i això m’alinea de nou al meu camí encara que momentàniament hagi perdut la ruta. A fer tot això ens ensenya l’àguila, aquest rapinyaire que des de les altures gaudeix d’una visió privilegiada de les coses.
Posar els ous en diferents cistells
Hi ha una frase feta de la saviesa popular catalana que diu: posar tots els ous en el mateix cistell. Això és el que fem tots i totes en algun moment des de la nostra neurosi: posar tots els nostres recursos i expectatives en una sola cosa. I en fer això, ens esclavitzem i ens fem més dèbils i dependents. Quantes vegades ens ha passat estant en parella? Busquem en l’altra que ens ho doni tot i al fer això, en passem a dependre. Qui diu la parella, diu els fills, o la feina, o un projecte. Començar a posar els ous en altres llocs en permet contactar més amb nosaltres, que entri més aire i més amplitud per tal que la nostra regulació emocional tingui més espai i fermesa. I un d’aquests ous, és bo que el comenci a posar, si o si, en mi -les meves inquietuds personals, les meves sensacions i les meves aficions-.
Ulisses i les sirenes
En la seva llarga travessia cap a Ítaca, Ulisses, en un moment donat, és informat que el seu vaixell passarà per un trajecte molt perillós; una illa on hi ha sirenes que, amb el seu cant, hipnotitzen a tothom que s’hi acosta. I no paren de cantar fins que aquell qui les escolta desvia el seu trajecte i se sotmet als seus peus per sempre, morint així de set i de gana, immobilitzat i incapaç de poder fer res més.
Ulisses, que és un cant a la llibertat, gestionarà aquesta dificultat posant cera a les orelles dels seus homes i demanant-los-hi que el lliguin en el pal de l’asta i que no el deixin anar sota cap circumstància, encara que els hi demani. Ell vol escoltar la melodia d’aquells cants, però sap també quina és la seva direcció: arribar a Ítaca.
Segurament, una de les dificultats més gran que et trobaràs al llarg de la vida serà adonar-te de quins són els cants de sirena que estàs seguint automàticament sense ni adonar-te’n. I el gran repte, deixar-te-les escoltar -per aprendre de quina manera et desvien del teu trajecte i t’estan matant, a poc a poc, de set i de gana- sense girar el timó. Això és també, aprendre, a poc a poc, a ser lliure.
En aquests casos, podríem relacionar els cants de les sirenes a tota mena de patrons automàrics i dependències emocionals. L’important és la consciència de quina és la teva direcció, com Ulisses. Això t’ajudarà a no desviar-te del teu rumb; podràs sentir, per exemple, la tendència automàtica a veure a una persona determinada, però sabràs que la bona direcció per a tu és la de distanciar-te d’ella; podràs sentir la culpa quan poses límits -s’enfadaran amb mi?- però podràs comprendre que sostenir-los, et portarà a una Ítaca de més llibertat i respecte personal.